La historia no se puede cambiar.
Esta es una máxima universalmente aceptada.
Los hechos son los que son; y punto. Eso es otro concepto que nadie discutirá jamás.
Pero un cronista no es un notario. Y un historiador tampoco es un contable de hechos perfectamente numerados cronológicamente.
La historia de nuestra querida institución, el Club Esportiu Constància de Inca, se almacena en el imaginario ciudadano de muchos inqueros e inqueras, aficionados o no al fútbol, que guardan en la memoria algún capítulo de los casi cien años que lleva acompañando a la ciudad.
Pero también se hace la historia del Club cada día, los jugadores y jugadoras, sus familiares, los entrenadores y directivos que tienen en sus manos esa responsabilidad crean, escriben y redirigen esa misma historia con sus emociones, proyectos, trabajo y dedicación a la institución.
Y esa es la historia que nos interesa, la que aporta relatos a la sociedad en la que vivimos, la que nos habla de los valores que necesita ahora este deporte tan manoseado en que se ha convertido nuestro amado fútbol. También la que narra los trabajos diarios, entrenos, partidos, competiciones, experiencias de un pequeño jugador que vive su primer día de temporada con nervios y tensión, o de un joven entrenador que acaba de conocer su nuevo equipo y lo encara con responsabilidad y pasión. Historias; pequeñas y grandes historias que hacen La Historia (con mayúsculas) de nuestro Club. Trabajo, responsabilidad, pasión, sociedad, familia y emoción son las palabras con las que nos gusta escribir nuestra historia.
Por eso no entendemos la gran oportunidad desperdiciada de contar historias como estas de nuestro Club en una publicación tan importante y de tan amplia difusión como es el “Programa del Dijous Bo” para, por el contrario, recordar un episodio vergonzoso y deplorable que mejor sería olvidar; mejor dicho, sólo recordar para que no vuelva a suceder, pero nunca dándole publicidad, difusión o elevarlo a la categoría de tan importante.
Como decíamos al principio: la historia no se puede cambiar, pero recordar y volver a dar difusión a según qué acontecimientos hace más pequeña e indigna nuestra institución y eso, para los que día a día trabajamos para mejorarla y enderezar el rumbo de la misma, no nos gusta e incluso nos hace daño.
..........................
Un record evitable.
La història no es pot canviar.
Aquesta és una màxima universalment acceptada.
Els fets són els que són; i punt. Això és un altre concepte que ningú discutirà mai.
Però un cronista no és un notari. I un historiador tampoc és un comptable de fets perfectament numerats cronològicament.
La història de la nostra estimada institució, el Club Esportiu Constància d'Inca, s'emmagatzema en l'imaginari ciutadà de molts inquers i inqueres, aficionats o no al futbol, que guarden en la memòria algun capítol dels gairebé cent anys que porta acompanyant a la ciutat .
Però també es fa la història del Club cada dia, els jugadors i jugadores, els seus familiars, els entrenadors i directius que teniu a les mans aquesta responsabilitat creen, escriuen i redirigeixen aquesta mateixa història amb les seves emocions, projectes, treball i dedicació a la institució .
I aquesta és la història que ens interessa, la qual aporta relats a la societat en què vivim, la que ens parla dels valors que necessita ara aquest esport tan grapejat en què s'ha convertit el nostre estimat futbol. També la qual narra els treballs diaris, entrenaments, partits, competicions, experiències d'un petit jugador que viu el seu primer dia de temporada amb nervis i tensió, o d'un jove entrenador que acaba de conèixer el seu nou equip i ho encara amb responsabilitat i passió . històries; petites i grans històries que fan La Història (amb majúscules) del nostre Club. Treball, responsabilitat, passió, societat, família i emoció són les paraules amb què ens agrada escriure la nostra història.
Per això no entenem la gran oportunitat desaprofitada d'explicar històries com aquestes del nostre Club en una publicació tan important i de tan àmplia difusió com és el "Programa del Dijous Bo" per, per contra, recordar un episodi vergonyós i deplorable que millor seria oblidar; més ben dit, només recordar perquè no torni a succeir, però mai donant-li publicitat, difusió o elevar-lo a la categoria de tan important.
Com dèiem al principi: la història no es pot canviar, però recordar i tornar a donar difusió a segons quins esdeveniments fa més petita i indigna la nostra institució i això, per als que dia a dia treballem per millorar-la i redreçar el rumb de la mateixa, no ens agrada i fins i tot ens fa mal.
